divendres, 28 d’octubre del 2011

Els màrtirs de 1714


El fossar de les moreres és un dels racons amb més història de Barcelona. Es tracta d'una plaça ubicada al casc antic de la ciutat on hi ha un memorial de guerra que ret homenatge a les víctimes que defensaren la ciutat durant el setge de Barcelona, entre 1713 i 1714. El motiu d'ubicar el memorial de guerra en aquest indret és perquè aquí, durant el setge, és on hi havia la fossa comuna en la qual varen ser soterrats els defensors de la ciutat. Al fons del memorial hi trobem la Basílica de Santa Maria del Mar.
Cada 11 de setembre, en motiu de la diada nacional de Catalunya, es commemora la derrota d'aquests combatents després que la ciutat es retés davant les tropes de Felip V d'Espanya. Al bàndol català fou liderat pel Conseller en Cap, Rafel de Casanova que acaba provocant una desbandada general de les tropes espanyoles.



A continuació us deixem amb un fragment del poema on Frederic Soler relata romanticament la caiguda de Barcelona en mans dels espanyols l'any 1714.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell los mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

L'Hospital del Tòrax


Als peus del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac, al nord de Terrassa i vora Matadepera, aïllat del món, trobem un singular edifici que amaga una llegenda negra. És l'antic Hospital del Tòrax. Es tracta d'un vell hospital de grans dimensions inaugurat l'any 1952 per assistir els malalts de tuberculosi i altres malalties pulmonars, molt freqüents a l'època. Durant alguns anys va ser un dels centres més importants de l'Estat d'aquest tipus. El difícil tractament de la tuberculosi i l'estat dels pacients va provocar desenes de suïcidis a l'Hospital del Tòrax, el que va suposar que fos l'hospital on més suïcidis hi havia i la creació d'un mite.



Els avenços en el sector de la salut i l'eradicació de la tuberculosi van obrir les portes a nous pacients. A la dècada dels setanta va passar a ser un hospital general més, dedicat sobretot a l'aparell respiratori, fins els anys noranta. També va acollir un centre psiquiàtric fins fa pocs anys.


Tot i que l'edifici tenia només cinquanta any, a finals del segle XX va quedar en un estat d'abandonament ja que només es mantenien algunes dependències del gran conjunt hospitalari. A la dècada del 2000 s'afirmava que a l'Hospital del Tòrax hi ocorrien fenòmens paranormals i va ser objecte d'estudis a programes televisius i radiofònics (de la mà d'Iker Jiménez) i a llibres (Miguel Ángel Segura). A més, molts joves desafiaven la prohibició d'entrar al recinte i gravaven vídeos, psicofonies i inclús vells estris i objectes que hi havia, fins i tot, diuen, un fetus conservat en formol. Diuen que a l'interior s'escoltaven crits, es veien ombres estranyes, hi havia canvis de temperatura, les bateries s'esgotaven... I el que es veia, no era gaire més agradable: fotografies de carnet penjades als sostres, estris abandonats, una "jungla" visible des de les finestres, una capella satanitzada...

Aspecte actual, vista des del Club Egara

A la dècada dels 2000 el complexe va passar a ser el Parc Audiovisual de Catalunya, amb la construcció de nous edificis i platós i l'adaptació d'algunes dependències del magestuós edifici de l'Hospital del Tòrax. Fa un parell d'anys l'Ajuntament de Terrassa va impulsar la rehabilitació total de l'edifici per integrar-lo completament al Parc Audiovisual de Catalunya - Parc Científic i Tecnològic Orbital 40. La rentada de cara de l'edifici, que ha vist eliminada la planta 9, adaptats els interiors i pintada la façana, ha donat un nou aspecte, molt menys macabre, a un edifici que encara conserva la llegenda.

Si voleu saber-ne més de l'Hospital del Tòrax, us recomanem que visiteu aquesta selecció de blogs:
http://tejiendoelmundo.wordpress.com/2009/01/14/el-hospital-del-torax-de-terrassa/
http://webtetrico.blogspot.com/2007/10/el-hospital-del-trax-de-terrassa.html
http://www.misteriosenlared.com/hospital-el-torax/
http://www.mundoparapsicologico.com/130-A_Lugares-misteriosos-El-Hospital-del-Torax-de-Terrasa

dimecres, 26 d’octubre del 2011

La Torre del Serral dels Falcons



La Torre del Serral dels Falcons, més coneguda simplement com “Sa Torre” pels habitants de Porto Cristo, és un edifici de vigilància i de defensa que data de l'any 1577. Es troba situada a dalt del Serral dels Falcons, un penya-segat de la part dreta de la badia de Porto Cristo (Manacor, Mallorca).

A l'any 1693 a Sa Torre hi havia dos vigies que es dedicaven expressament a la vigilància de les costes del llevant de Mallorca. Ja a l'any 1769 hi va arribar un canó i va passar de ser un edifici únicament de vigilància, a ser de vigilància i defensa. Poc després, a l'any 1794, Sa Torre va ser abandonada, cosa que va fer que envellís ràpidament a causa de la seva exposició a la mar. A l'any 1936, com a conseqüència del bombardeig de les forces franquistes, va ser parcialment destruïda. Posteriorment, a l'any 1960, els propietaris del terreny la varen reconstruir, sent ara mateix un dels punts turístics de Porto Cristo.



Des del punt de vist arquitectònic, presenta dos cossos: la base, troncocònica amb escarpa i la part superior, cilíndrica i amb una vorera rematant la seva part més alta. L'entrada és a mitja altura, encara que la seva fisonomia actual dista de la original perquè és excessivament alta. Presenta una volta en la càmera principal que és de tipus esfèric. L'accés des d'aquesta càmera a la part superior de la torre es realitza per una escala de caragol.

Una curiositat que es pot dir de Sa Torre és que la residència familiar del famós tennista manacorí Rafel Nadal s'hi troba molt pròxima.


dimarts, 25 d’octubre del 2011

Homenatges a les víctimes del terrorisme

Els reconeixements a les víctimes del terrorisme sempre ha estat un compte pendent per els ajuntaments. Fa dos anys vam saber que tant sols 6 de les 14 localitats catalanes, on s'han produit atacs terroristes amb víctimes mortals, han honorat la seva memòria. Sembla que hi ha episodis que preferim deixar de banda i fer com si no existisin, ja sigui per por a represàlies o bé perquè les institucions no prenen les mesures adequades. A Vic va costar 18 anys que es penjés un placa commemorativa en honor a les 10 víctimes que es produiren a l'antiga Caserna Militar per un atac de la banda terrorista ETA. En aquest mateix escenari, fa uns mesos es va cel·lebrar el vinté aniversari del atemptat el qual no va quedar exempt de polèmica, ja que l'ajuntament no hi va voler participar per un creuament de declaracions i alguns partits polítics van aprofitar l'acte per fer campanya.
 
Placa commemorativa víctimes d'ETA a Vic.
Uns dies després de que ETA anunciés el cessament definitiu de l'activitat armada són varies les reaccions que hi hagut entre els polítics, associacions de víctimes del terrorisme, la societat espanyola i més concretament la basca. Han estat molts anys de dolor i patiment i no sembla que això hagi de cambiar gaire, ja que aquells que eren víctimes ho continuarant sent. I és que de moment aquells que tenien escorta en continuaran tenint i els que miraven sota el cotxe per calmar la seva angoixa ho seguiran fent. Tal com diu el portaveu de l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT), José Vargas "l'unic comunicat que esperavem d'ETA és que es dissolien, entregaven les armes, els que estaven fugits de la justícia s'entreguessin i que els presos compleixin les penes que tenen estipulades".
Tall Irregular Progression a Barcelona
Per tot plegat, des del nostre blog, volem retre homenatge a tota aquesta gent parlant d'un dels pocs racons que existeixen a la geografia catalana on es fa justícia a la memòria d'aquestes víctimes. Estem parlant del Tall Irregular Progression. Un monument que el podem trobar a la confluència del Passeig de Fabra i Puig, l'Avinguda Meridiana i el Carrer Rio de Janeiro de la ciutat de Barcelona. En aquest lloc hi podem trobar un hipercor on un 19 de juny de 1987, ETA va perpetrar l'atac terrorista més sanguinari que es recorda a Catalunya. No va ser fins el 2003 que després de llargues negociacions de l'ACVOT amb l'Ajuntament de Barcelona es va arribar a l'acord de construir aquest monument. L'autor de l'obra és l'artista nord-americà Sol Lewit.

Pla contrapicat del monument amb unes roses davant.


dilluns, 24 d’octubre del 2011

La Vil·la de Pau Casals a Sant Salvador (el Vendrell)


Avui dilluns s'han complert 40 anys del famós discurs de Pau Casals a les Nacions Unides. Pau Casals, violoncelista, és el vendrellenc més universal. Nascut al Vendrell el 1876, Pau Casals ha deixat un important vestigi a la capital del Baix Penedès.


Al barri marítim de Sant Salvador encara es conserva la Vil·la Casals, ara convertida en Museu Pau Casals, inaugurat el 2001. Es troba a l'avinguda Palfuriana, 67.


En un inici va ser casa d'estiueg, però durant la Segona República va ser reformada per l'arquitecte Antoni Puig i Gairalt per satisfer les necessitats del músic: s'hi va afegir una Sala de Música, el jardí i el mirador. La vil·la es va convertir en la residència de Casals fins que es va exil·liar l'any 1939, a causa del franquisme.

Sala de Música de la Vil·la-Museu

Pau Casals no va tornar a viure mai més a la seva casa de Sant Salvador del Vendrell. L'any 1972, poc abans de morir, Casals i la seva esposa Marta Montañez van crear la Fundació Pau Casals, que més endavant seria l'encarregada de convertir la Vil·la Casals en un museu per recordar el vendrellenc, i un dels catalans, més conegut arreu del món.


Ver mapa más grande

divendres, 21 d’octubre del 2011

La torre dels Enagistes



 
La Torre dels Enagistes és un casal senyorial amb aspecte de fortalesa que està  situada a la carretera de Manacor a Cales de Mallorca. Fou construïda el segle XIII com a habitatge rural i recinte defensiu i sembla, en el seu aspecte exterior, un castell. En l’aspecte estilístic podem considerar la torre com un punt d’unió entre les arquitectures catalana i mallorquina dels primers moments del cristianisme a Mallorca. Segurament, per la seva situació, servia de refugi per als pagesos de fora-vila quan es rebia un atac pirata des de la costa (tan freqüents entre els segles XIV i XVII), tot i que aquesta mai fou la seva funció principal.

Fins a 1652 era coneguda com el casal dels Nunis, família de la qual n’era propietat. Aquesta família per falta d’un hereu masculí la va haver de deixar en herència a una altra branca dels Nunis, els Nunis de Berard. El darrer descendent masculí d’aquesta branca de la família va ser N’Hug Nunis de Berard. En aquesta data, i per aquest fet, la propietat passa a ser coneguda com “Sa Torre de Mossèn Pere de Sant Joan” o “Sa Torre del Pare Berard”. Per ser el propietari membre de la Companyia de Jesús. És també en aquest moment quan comencen a anomenar-la “Torre dels Enagistes” (per voler dir ignasistes com a jesuïtes, seguidors de sant Ignasi). N’Hug Nunis de Berard renuncià a la propietat en favor de l’ordre.


El 1767 va ser expropiada i venuda en subhasta pública, fet que va duu a múltiples plets i disputes sobre els drets d’herència. El 1785, el cardenal Despuig la documenta i ens fa arribar que el casal era conegut com a “Torre del Rei”.
En un document de 1835 se’ns diu com es tenia llogada una part de la torre al comte de Sansimón, amb un reconeixement d’haver de pagar lloguer. Des de mitjans del segle XIX fins a 1911, mitjançant la seva compra va passar a mans de la família Ribera, una família de comerciants que volien que passés com a herència d’una generació a l’altra. Va deixar de pertànyer a aquesta família a causa de la venta a don Bartomeu Servera junt amb part de les terres de la finca.
 
Al 1925 va ser declarada “Monumento Histórico-artístico Nacional” i, l’any 1984, Andreu Bassa (el darrer propietari privat), la va vendre a l’Ajuntament de Manacor. L’ajuntament comanà un important projecte de restauració l’any següent, que durà fins a l’any 1991.

En l’actualitat s’hi troba la seu del “Museu de Manacor” que custòdia una gran quantitat de peces de totes les èpoques i de les quals la més valuosa és la “Lauda a Balèria”, mosaic que prové de les excavacions de la basílica de Son Peretó.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

La recuperació d'un símbol d'identitat nacional

Les quatre columnes de 1919

L'any 1919 l'arquitecte Josep Maria Puig i Cadafalch va aixecar quatre columnes on hi ha actualment la font de Montjüic dins la ciutat de Barcelona. Aquelles columnes representaven les quatre barres de la senyera i s'erigien com un símbol del catalanisme.  Les columnes formaven part d'un projecte d'urbanització de la Muntanya de Montjüic que Puig i Cadafalch va presentar el 1915 amb l'objectiu de celebrar-hi una exposició centrada en la electricitat. Cadafalch pretenia projectar Barcelona com la capital del Mediterrani i donar a conèixer Catalunya al món. Les columnes havien de ser el punt culminant d'un projecte que anys més tard es convertiria en la Exposició Universal de Barcelona, però el règim dictatorial de Primo de Rivera va provocar-ne l'enderrocament per tal d'eliminar qualsevol símbol de catalanitat que perjudiques la unitat de l'Estat Espanyol. 
Les quatre columnes en l'actualitat

L'any 2010 les columnes varen ser reconstruides gràcies a l'esforç de la Xarxa d'Entitats Cíviques i Culturals, la qual va impulsar una campanya per la restitució del monument a Montjüic com a simbol de catalanitat i de llibertat en front de les dictadures. En definitiva, després de molts anys es recupera un símbol en memòria dels homes i dones que han lluitat per les llibertats catalanes. Un Puig i Cadafalch inhabilitat com arquitecte per el general Franco, avui estaria satisfet de veure que la seva obra s'ha restituit i que s'ha fet justícia històrica.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Agustí Bartra i la plaça del Segle XX de Terrassa

Bartra a la plaça del Segle XX, a començaments dels anys setanta

L'any 1970 tornava a Catalunya el poeta Agustí Bartra (Barcelona, 1908 - Terrassa, 1982) després de més de trenta anys a l'exil·li. Arran de la Guerra Civil espanyola, Bartra i la seva parella, la també escriptora Anna Murià, es van instal·lar a Mèxic. Un cop tornats a Catalunya en l'època final de la dictadura franquista, Bartra i Murià van viure a Terrassa, al barri del Segle XX.


En la seva obra Rapsòdia de Garí (1972), Bartra menciona la plaça del Segle XX, que es trobava a pocs metres de la seva casa del carrer Avinyó, i també ho fa al poema "Pa i vi" (Poemes del retorn, 1971), del qual és el següent fragment:


Plaça del Segle Vint, només mig feta, on m'atura el crepuscle:
temps i espai increats, cap pedra de memòria, sis forques de llum bòrnia,
el munt d'escombraries, amb el gos mort al cim...
I a l'oest el terror de les set oliveres, la por de troncs
i fulles: no a les destrals voraces,
ans a l'indeturable exèrcit de culleres que ve després dels llops.
En algun lloc, em dic, és l'hora del retorn dels pescadors... Canta encara la noia de la llàntia?
Somni que sagnes, somni: oh despulla'm la nit i arma'ns el vent!


Anys més tard, a El gos geomètric (1979), Bartra retorna a la plaça, canviada amb el pas dels anys.


Aspecte actual de la placa dedicada a Bartra, molt degradada

L'any 1983, pocs mesos després de la mort del poeta i veí, a l'església de la plaça del Segle XX es va instal·lar un campanar, ja que fins aleshores, com destacava Bartra, no en tenia. A la base del campanar l'Ajuntament de Terrassa va instal·lar una placa en record d'Agustí Bartra, amb els versos de "Pa i vi", inaugurada el 20 de febrer de 1983. Les dues campanes, a més, van ser batejades amb els noms d'Agustí i Anna en honor als veïns poetes Bartra i Murià.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

El bust del batle "Garanya"


Dia 7 de març de l’any 2006, la ciutat de Manacor es va reconciliar amb la seva historia. El consistori municipal va aprovar, per unanimitat de tots els partits, la declaració d’Antoni Amer Llodrà “Garanya” com a fill il·lustre del municipi. Aquest personatge, més conegut com a batle “Garanya”, fou el dirigent de l’Ajuntament de Manacor de 1931 a 1936, havent estat prèviament regidor. Amer, home republicà i d’esquerres va Declarar la II República a Manacor i va emprendre grans millores per a la ciutat: el nou escorxador, la reforma de la plaça d'abastos, la construcció d'una xarxa de recollida d'aigües, la modernització dels carrers, la construcció de cases per als mestres d'escola, la reforma i ampliació del cementeri i dues escoles graduades per a nines.

                                 Fotografia d'Antoni Amer "Garanya"

Fou precisament en una d’aquestes dues escoles, a Sa Graduada, situada al Passeig de na Camel·la, on dia 22 de juliol del mateix 2006 s’instal·là un senzill bust del batle “Garanya” en homenatge al fundador del centre. Dotze dies després, però, de matinada, l’estàtua fou víctima d’un atac feixista. La imatge aparagué amb la boca pintada i a les parets els autors hi varen escriure: «Rojos ¡¡Asesinos!!», Viva el Rey» amb pintura blava. A més, hi dibuixaren el jou i les fletxes de la Falange Espanyola. Val a dir que els responsables pintaren set fletxes en lloc de cinc, que són les que en realitat té l'emblema.

                                           El bust de Sa Graduada amb restes de pintura blava

La notícia s'estengué ben aviat per tota la ciutat i arribà al Consistori a primera hora. El batle de Manacor, Antoni Pastor, ordenà que s'esborrassin de manera immediata. Pastor condemnà els fets i s'hi referí, segons ell, “amb tristor”, perquè creu que “la Sala ha mostrat tolerància i voluntat de reconciliació, i aquests actes són repugnants”.


divendres, 14 d’octubre del 2011

La memòria històrica de Companys i el castell de Montjüic

La resaca de la jornada de la Hispanitat del 12 d’octubre ens va portar les ja clàssiques incidències i proclames de grups d’ultra dreta ja esperades per tothom; però de totes elles voldriem destacar una bretolada que van cometre tres joves a la ciutat de Lleida els quals van arrencar el bust del President Companys que hi ha a la capital del segrià. Quan només falta un dia per la commemoració del 71é aniversari del afusellament de Companys, la policia ha hagut d’actuar amb celeritat per tal de que demà es poguí celebrar l’esperat homenatge i han recuperat a temps el bust del President. Així doncs, els lleidatans celebraran com es mereixen la commemoració d’un trist esdeveniment que va marcar la història de Catalunya i podran honrar la memòria de Companys.
Bust de Lluis Companys
I és que si la llei de la memòria històrica ha trigat 69 anys en rehablitar la figura del President, sembla difícil saber quan s’aconseguira la nulitat del judici sumarissim que va acabar amb la seva vida. Mentre Europa ja ha passat pàgina de les dictadures del segle XX i ha fet el necessari exèrcici d’higiene democrática concedint la nulitat de tots aquells que van perdre la vida en judicis sumarissim que estaven sota una dictadura, Espanya  continua anant un pas endarrere en aquest aspecte al no qüestionar la legitimitat d’aquests judicis. Com ja sabem tots a hores d’ara, Companys fou afusellat al Castell de Montjüic en un judíci sumarissim. Es per això que avui volem parlar d’aquesta fortificació que tanta sang ha vist vessar i que paradoxalment en l’actualitat  es un equipament municipal on s’hi ha instal.lat un centre internacional per la pau.
  
Marxa de torxes en memòria de Companys. Any 2009
El Castell de Montjüic el podem trobar a la ciutat de Barcelona, concretament a la part més alta de la muntanya de Montjüic (170metres per sobre del nivell del mar). La fortificació fou construida a mitjans del segle XVII durant la guerra contra Felip IV. La construcció es va fer en 30 dies i el 1960 es va convertir en una presó militar. Després de tres anys d’obres per condicionar-lo com a museu de l’exèrcit, el 24 de juny de 1963, Franco va presidir la seva inauguració. 


Castell de Montjüic

dijous, 13 d’octubre del 2011

El Colom de Barcelona i el seu amor


Seguint amb l'escultura a Cristòfor Colom de Barcelona, volem recordar un dels capítols més singulars que ha viscut, ara fa dues dècades. Cristòfor Colom està casat, ni més ni menys, que amb Miss Liberty, l'estàtua de la Llibertat de Nova York.


La idea d'un matrimoni entre les superbes escultures de Barcelona i Nova York va sorgir de l'artista terrassenc Antoni Miralda: el projecte Honeymoon. L'any 1986, les ciutats de Barcelona i Nova York van anunciar el prometatge dels seus personatges més significatius. Durant sis anys van passejar pel món desenes de peces artístiques elaborades amb motiu de l'enllaç: el vestit de la núvia (a escala real, és a dir, gegant), les aliances, un ram de flors que en realitat era un arbre... El dia de Sant Valentí de l'any 1992, coincidint amb el V centenari del descobriment d'Amèrica, el projecte va culminar amb el casament, que va celebrarse a Las Vegas. Podeu veure gràcies a TV3 les notícies del prometatge i del casament.


Amb més de cent anys a les esquenes, el Colom de Barcelona i Miss Liberty, l'estàtua més famosa del món, són una parella, tot i que la gent no ho recordi, casada des de fa gairebé vint anys. I que no passi pel cap de ningú que demanaran el divorci; això no passarà.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Cristòfor Colom, Barcelona i la Hispanitat



El 12 d’octubre és celebra a l’Estat Espanyol el dia de la Hispanitat o el que és el mateix, és commemora l’efemèride de la descoberta històrica d’Amèrica per part de Cristòfor Colom i els Reis Catòlics. Avui, en aquest dia de desfiladas militars i proclames feixistes ens preguntem quin és l’origen d’aquest navegant. El descobriment d’Amèrica va ser trascendental i el 12 d’octubre s’ha considerat com un dia memorable perquè a partir d’aleshores es van iniciar els contactes entre Europa i Amèrica i tot això li debem en gran mesura a Colom.

Monument a Colón de Barcelona

El monument de Cristòfor Colom a la ciutat de Barcelona és un dels molts homenatges, però sabem realment quin és el vincle que l’unía amb la ciutat comtal? La veritat es que s’ha escrit molt sobre quin podria ser l’orígen de Colom però la realitat es que avuí en dia encara es desconeix quina és la seva autèntica procedència. El monument que es va construir a Barcelona va ser un projecte impulsat per l’aleshores alcalde, Francesc Rius i Taulet en motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. El monument fou inaugurat uns anys abans, concretament el 6 de setembre de 1881.

Colom va arribar a la ciutat comtal l’abril de 1493 i va ser rebut pels reis catòlics al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Sabem que els preparatius del segon dels quatre viatges que Colom va fer a les índies els va fer des de Barcelona seguint ordres del rei Ferran el Catòlic. 

Aquests contactes de Colom amb la casa reial catalana han despertat l’interès d’historiadors i filòlegs catalans com Caius Perellada i Jordi Bilbeny, sobre la posible connexió del personatge amb Catalunya.  Una de les teories que parla d’un Cristòfor Colom català es basa en que el cognom emprat en vida de l’almirall era Colom i no Colombo com es feia dir a Itàlia. Bilbeny afirma en el seu llibre, Colom, el príncep de Catalunya que la llengua que utilitza l’almirall correspon a les d’un parlant de català oriental central amparant-se en tot un seguit d’anàlisis lingüistics sobre les interferències fonològiques.  En podem veure la seva tesis en el documental dirigit per Daniel de la Orden que porta per títol Colom i la casa reial catalana. El documental es podrà veure aquest dijous 13 d'octubre a les 18:45h a la sala 2 dels Cinemes Girona de Barcelona.

D’altra banda, està la direcció on apunta amb el dit índex l’estatua de Colom a Barcelona. Alguns parlen de que apunta a Gènova on presuntament hauría nascut i d’altres diuen que el que assenyala és la ruta comercial en vaixell que Colom va fer partint des del port de Barcelona fins al continent americà. La realitat, és que sigui genovés o sigui català hi ha molts enigmes que encara no s’han destapat sobre aquest personatge tot i que va morir el segle XVI. Sempre ens quedarà el dubte sobre que en pensaria un Colom català sobre els actes que envolten el dia de la Hispanitat.

Estatua enderrocada de Colón el 12 d'octubre del 2004 a Veneçuela

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Sant Felip Neri



Sant Felip Neri és una església construïda entre els anys 1721 i 1752, d'estil barroc i que es troba situada a la plaça del mateix nom, al barri Gòtic de la Ciutat Vella de Barcelona.


El 30 de gener de 1938, durant la Guerra Civil espanyola, va ser escenari d'un intens bombardeig per part de l'aviació franquista, que va deixar únicament en peu la façana i part de l'estructura de la església. Com a conseqüència d'això, quaranta-dues persones varen morir en enfonsar-se el sostre del soterrani on s'havien refugiat. La majoria d'aquestes víctimes eren nens petits, alumnes de l'escola Sant Felip Neri. El que crida més l'atenció de la plaça i el que l'ha fet famosa, és que a la part baixa de la façana de l'església es veuen amb claredat els impactes de metralla del bombardeig. Aquests estan mesclats amb les marques de les bales dels afusellaments posteriors, portats a terme pels "nacionales" quan aquests van prendre la ciutat.



En el centre de la plaça, on hi havia hagut el cementiri de Montjuïc del Bisbe, hi ha una font que contribueix a donar a la placeta una aura d'encant i de poesia: és l'anomenada Font de l'Estudiant, que es diu així perquè antigament estava coronada per una estatueta d'un escolar, la qual fou robada.

És habitual sentir que la plaça de Sant Felip Neri és un espai màgic del centre de Barcelona, una espai on el temps i el soroll de la gran ciutat es detenen. Es detenen en la història recent, fent ressonar a l'interior del visitant el soroll de les bombes i de les bales, els crits d'horror de les víctimes de la guerra.