Monestir de Pedralbes

Avui us parlem d'una de les grans joies arquitectòniques del gòtic català. Situat a la part alta de Barcelona, el Monestir de Pedralbes va ser fundat l'any 1326 pels reis Jaume II i Elisenda de Montcada per ordre de Santa Clara. El convent albergava una comunitat de monges clarisses, formada en la seva major part per filles de nobles. 

Un exemple representatiu de l'arquitectura gòtica del monestir el podem trobar en la seva església, la qual consta d'una nau amb set trams de voltes quatripartites i un absis heptagonal. La construcció de l'esglesia destaca per la seva simplicitat i subtilesa. Això ho podem veure especialment en el campanar octogonal acabat en aresta viva que infon modernitat al edifici.

El passat medieval del monestir

La historia del monestir data del segle XIV i ha destacat al llarg dels anys per ser testimoni d'importants fets que han marcat la història de Catalunya. Durant la setmana tràgica el monestir no fou objectiu dels grups d'anarquistes incontrolats i el monestir va poder sobreviure. El 1931 es declarat Monument Històric Artístic reforçant d'aquesta manera l'importància cultural del monestir i això va propiciar que durant la guerra civil la Generalitat es fes càrrec de la seva seguretat i conservació.

Per tots aquells que vulguin conèixer el passat medieval de la ciutat comtal tenen una visita obligada al Monestir de Pedralbes.

El monestir de Sant Llorenç del Munt

Al cim de la Mola, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, hi trobem el monestir de Sant Llorenç, del qual hi ha referències indirectes des del 957. Del monestir, se'n parla ja el 1014. L'edifici va acollir un monestir benedictí fins al 1608. La situació privilegiada del monestir permet controlar tot el Vallès des del punt més alt de la zona.

El monestir és una còpia exacta del de Sant Cugat del Vallès, d'on eren els monjos que el van fer construir. És d'estil romànic català. En la construcció s'hi van emprar pedres rogenques de la mateixa muntanya. L'edifici va quedar totalment destruït per la guerra del Francès, encara que hi ha autors que afirmen que la destrucció ja era total abans. L'edifici actual, doncs, és una reconstrucció dels segles XIX-XX.

En la següent pàgina podeu observar un ampli recull de fotografies: http://www.monestirs.cat/monst/valloc/cvo07munt.htm

El Castell d'Alaró

El Castell d'Alaró és un castell situat al cim del mateix nom, al terme municipal d'Alaró, a Mallorca. És Bé d'Interés Cultural des de l'any 1931. S'hi arriba per un camí amb trams asfaltats i amb un darrer tram empedrat. La seva propietat és compartida entre el Bisbat de Mallorca i l'Ajuntament d'Alaró per una part i per l'altra, per un propietari privat.

És una construcció amb finalitats militars del que hi ha constància històrica des de l'any 902, quan els sarraïns arribaren a l'illa. En aquell temps ja hi havia una fortificació on els assetjats resistiren vuit anys i sis mesos. La fortificació fou ocupada successivament pels conqueridors de l'illa i el rei en Jaume I el Conqueridor se la va reservar quan permutà Mallorca pel Comtat d'Urgell a l'Infant Pere de Portugal.

                                Puig del Castell d'Alaró amb el propi castell coronant el cim

L'any 1229 alguns grups de mallorquins musulmans fugiren després de que el Rei En Jaume entràs a Madina Mayurqa. Primer partiren a les muntanyes, però a partir de 1231 només restaven als tres castells roquers: Castell de Santueri, Castell del Rei i el d'Alaró. És possible que aquests refugiats resistiren alguns anys fins que aconseguiren pactar un trasllat a altres terres.

El 1343 els ocupants del castell es rendiren a les tropes de Pere el Cerimoniós després d'edictes amenaçadors. Als segles XIV i XV, fou progressivament abandonat encara que s'hi mantingué un guarnició militar fins al 1741. A partir d'aquesta data l'ús fou únicament religiós, ja que al 1622 s'hi havia edificat un oratori.

Es conserva la muralla del castell amb cinc torres. A l'entrada del recinte trobam un primer portal d'accés, ubicat a l'avantmuralla. Alguns escalons més amunt arribam a una segona porta, imbuïda en una torre de defensa per matacans. És la torre de l'homenatge, popularment coneguda com “Constipador”. A migjorn de la mola del castell hi ha una altra torre molt popular, dita la Presó dels Moros o la Torre de la Cova, a sota de la qual hi ha una cova de Sant Antoni, vestigi d'una antiga ocupació eremítica del segle XVII. De l'interior del recinte destaquen l'oratori (1622), l'hostatgeria, actualment integrada en la Ruta de Pedra en Sec, i cinc aljubs algun dels quals podria ser de traga àrab. També és possible que un d'aquests aljubs fos emprat esporàdicament com a casa de neu.

El Castell de Púbol

Avui parlarem d'un dels pintors més universals que ha donat la nostra terra i un dels màxims representants del surrealisme, estem parlant de Salvador Dalí. Segurament us preguntareu perquè parlem de Dalí? Doncs bé, perquè aquest histriònic i excèntric personatge, més enllà de la seva excel·lent contribució al món de l'art també va tenir una vida personal força intensa i no se li va acudir altre cosa que obsequiar amb un castell sencer a la seva estimada Gala. Després que les negociacions per l'obtenció del Castell de l 'Empordà i el Castell de Foixà no arribessin a bon port, el pintor acabar comprant el Castell de Púbol, el qual li va sortir força assequible, ja què es trobava en molt mal estat. Dalí va decidir comprar aquell castell perquè volia plasmar la seva obra en ell, refer-lo de dalt a baix i fer-li un castell a mida a la seva estimada. Quan el castell es va haver restaurat, Gala se n'hi va anar a viure fent-se la mestressa del castell. 

Aspecte actual del Castell de Púbol

El Castell de Púbol, convertit en una casa-museu que podem visitar sempre que vulguem, el podem trobar dins el municipi de La Pera al Baix Empordà, no gaire lluny de Port-lligat on Salvador Dalí hi tenia la seva llar i alhora el seu estudi, ni de Figueres on podem trobar el museu dedicat al pintor. Per cada racó del castell hi podem trobar la influència de Gala, ja que l'edifici està impregnat de la seva vida, costums i capricis. De fet, és tant gran el vincle entre Gala i el Castell de Púbol que les seves despulles reposen a la Sala del Delme del castell, ubicada al soterrani.

Fotografia de Salvador Dalí i Gala.

Castell de Púbol abans que l'adquirís Dalí

El Castell de Púbol és una fortificació gótica-renaixentista del segle XI, què esdevingué centre de la baronia de Púbol i que ha sofert diverses transformacions amb el pas del temps. Pel que fa l'arquitectura del castell hem de dir que compta amb una estructura bàsica de tres plantes articulades a partir d'un pati central, alt i estret.

Estar documentat que l'any 1065, el noble cavaller del comtat d'Empúries, Gaufred Bastons,  va cedir la seva potestat (juntament amb els de Cervià) als comtes de Barcelona. El 1370 el castell fou adquirit per la família Cervià, passant posteriorment a mans dels Oms, dels Tormo, dels Batlle i dels Miquel abans no se'n apoderés Salvador Dalí.

Pati interior del Castell de Púbol

La Torre del Palau de Terrassa

És l'origen de la ciutat de Terrassa i una de les construccions més antigues i emblemàtiques de la cocapital del Vallès Occidental. La Torre del Palau és l'únic vestigi del Castell-palau de Terrassa, que des del segle XI, com a mínim, ocupa l'actual centre històric de la ciutat.

La Torre del Palau està documentat per primera vegada l'any 1016. És una edificació d'estil romànic, construïda amb còdols de riera i carreus de pedra. Fa 26,70 metres d'alçada per 7,5 de diàmetre a la base. El coronament actual no és l'original, sinó fruit d'una restauració dirigida per Lluís Muncunill a finals del segle XIX.

La família Montanyans i Pere de Fizes són alguns dels senyors més destacats de la història del Castell-palau de Terrassa. Diem Castell-palau i no només castell perquè era palau, és a dir, residència dels comtes de Barcelona. El Castell-Palau de Terrassa, entre les seves pàgines daurades d'història, té l'honor d'haver estat seu de la Generalitat de Catalunya quan una epidèmia de pesta va obligar a traslladar la màxima institució catalana fora de Barcelona, al segle XVII.

Les "Cases del Castell", el dia de l'enderrocament

El 1891, quan el Castell-Palau s'havia convertit ja en només velles cases amb records del feudalisme, les "Cases del Castell", l'edifici va ser enderrocat i només se'n va salvar la Torre del Palau, que va quedar amagada a l'interior de l'illa de cases, vora la plaça Vella, fins que el 1991 es va obrir una plaça interior i es va permetre que molts ciutadans redescobrissin un racó ple d'història. L'any 1994 els propietaris la van cedir a la ciutat i ara forma part del Museu de Terrassa.

La Torre del Palau ha inspirat diversos noms a Terrassa, com la Fundació Torre del Palau, l'IES Torre del Palau o el nou diari local La Torre (www.latorredelpalau.cat).

El Castell de Bellver

El 1229 en plena Conquesta de Mallorca, un cop derrotats els andalusins, l'exèrcit del rei Jaume I es dirigí cap a Madina Mayurqa per la serra de Portopí i des d'on actualment es troba el Castell de Bellver, Jaume I, digué de la Ciutat de Mallorca això: «E anam-nos-en poc a poc tro sus a la serra de Portopí, e vim Mallorques, e sembla'ns la pus bella vila que anc haguéssem vista, jo ni aquells qui ab nós eren».

El castell de Bellver és un castell d'estil gòtic català del principi del segle XIV situat a uns 2,5 quilòmetres al sud-oest de la ciutat de Palma, dalt d'un puig de devers 112m. Té vistes panoràmiques damunt la ciutat, el seu port principal i el de Portopí, la serra de Tramuntana i el pla central de Mallorca, les quals li donen el nom (del català medieval "bell veer").

El castell és format per un tambor de dos pisos amb un pati d'armes central circular, que conté una gran cisterna, i per una torre exempta circular, de l'estil dels donjons. La torre té quatre plantes i 25m d'alçada, sense comptar la base troncocònica i es troba unida a la terrada del tambor per un pont de devers 7 m de llarg. A la base troncocònica de la torre també hi ha una cisterna, usada històricament com a presó i anomenada l'Olla, mitificada pels romàntics.

                                Vista del pati interior

La planta del castell de Bellver és orientada als punts cardinals: la torre mestra assenyala el nord magnètic i tres torres adossades assenyalen els altres punts cardinals principals, mentre que uns guaitells més petits, de base cònica invertida, que apareix a l'alçada de la segona planta, indiquen la resta dels punts (NE, SO, SE, NO).

El castell va fer al principi les funcions residencials per les quals fou construït, en temps dels reis Jaume II, Sanç i Jaume III de Mallorca. També hi va fer estada el rei Joan I, fugint de la pesta que atacava el continent. Al s. XVII fou esporàdicament residència d'alguns virreis. Tanmateix,, com a fortificació, va patir també diferents setges, el primer, a l'any 1343, durant la campanya de reincorporació del regne de Mallorca a la Corona d'Aragó, per Pere el Cerimoniós; el següent, a l'any el 1391, durant la revolta contra el Call, i el darrer, l'any 1521, amb l'únic assalt de la seva història, durant la Segona Germania.

Com a recinte tancat, des del s. XIV mateix es féu servir de presó, primer de la reina Violant i dels prínceps Jaume i Elisabet i altres partidaris del rei Jaume III, el 1523, dels agermanats vençuts. El 1639, 1666 i 1667, de bandolers. Després, de presos polítics, el primer i el més famós dels quals fou el ministre Gaspar Melchor de Jovellanos (1802-1808).

                                Vista en detall de la torre mestra

El s. XX, fou cedit per l'Estat a l'ajuntament de Palma, el 1931. Després de la revolta feixista de 1936, hi tancaren 800 presos polítics republicans, els quals foren obligats a construir l'actual carretera d'accés al castell.

Actualment rep nombroses visites turístiques, i el pati és seu de nombrosos actes protocol·laris i culturals, per la qual cosa i pel fet que és visible des del mar i des de tota la ciutat i el pla, sobretot il·luminat de nit, a pesar dels pins que el tapen, ha esdevingut un símbol de la ciutat.

El Castell de Montsoriu

Avui us parlarem del castell gòtic més imponent de tota la geografia catalana i un dels recintes medievals més importants del país. Estem parlant del castell de Montsoriu.

Dins del parc natural del montseny el podrem trobar entre les localitats gironines d'Arbúcies i Sant Feliu de Buixalleu.  La privilegida ubicació del castell el va portar a ser la seu militar dels vescomptes  de Cabrera en el moment en que aquesta nissaga era de les més poderoses del país i de la Mediterrania al costat de Pere III,el cerimoniós. El Castell de Montsoriu porta aquest nom perquè està situat damunt d'un turó amb el mateix nom però avui dia encara no queda clar que vol dir exactament aquest nom.

La documentació que tenim del Castell de Montsoriu data del 1002 en la donació de terres del monestir de Sant Cugat (del que parlarem en un futur). A partir del segle XV el Castell va patir una decadència progressiva pel trasllat de residència de la família al Castell de Sant Joan de Blanes i sobretot per les conseqüencies de la guerra de les remences. A mitjans del segle XVI, a acausa dels deutes dels vescomptes de Cabrera el Castell va ser venut i va passar a mans de Francesc I de Montcada fins a arribar a ser propietat dels ducs de Medinacelli. En l'actualitat pertany al Consell Comarcal de la Selva i es troba en ple procés de restauració. Si ens hi acostem tindrem l'oportunitat de viatjar a l'edat mitjana i reviure la història de la Catalunya d'aquella època.

Son algunes les llegendes que circulen sobre el Castell de Montsoriu, una de les més populars és una que té lloc durant la nit de Sant Joan.

A la nit de sant Joan, al moment de tocar les dotze de la nit, a la torre més alta del castell surt una Dama mig nua amb la cabellera estesa, porta una llanterna a una mà i un corn gros a l'altra. Fa sonar el corn, que es fa sentir per tota la rodalia i al cap d'un moment en sona un altre tocat per un cavaller que es presenta pel Coll Castellar sobre un cavall negre que treu foc per la boca. Es dirigeix cap al castell on la Dama monta sobre el cavall abans que soni l' última campanada de les dotze fins l'any següent que es torna a repetir aquesta escena. El soroll dels corns sempre ha estat sentit per la gent dels pobles de les Guilleries.

El castell-cartoixa de Vallparadís

Després de la setmana de pont, tornem a actualitzar el blog, i ho fem amb una setmana dedicada a diferents castells que trobem a Catalunya. Per començar, us presentem el castell-cartoixa de Vallparadís, situat a Terrassa.

Aspecte actual del castell-cartoixa

El castell de Vallparadís es troba documentat per primera vegada l'any 1110, quan Berenguer de Sanlà i la seva dona Ermessendis compren al comte Ramon Berenguer III unes terres vora el torrent de Vallparadís per edificar-hi una casa senyorial. Els Sanlà, vinculats a la vila de Terrassa (que tenia un altre castell, del que parlarem properament) van adoptar el cognom Terrassa i van ser els senyors del castell de Vallparadís. L'any 1344, la filla de Saurina de Terrassa i Bernat de Centelles, Blanca de Centelles, va cedir el castell als monjos cartoixans de Sant Pol de Mar. Blanca de Centelles va morir sense descendència i el castell, ara de l'orde religiosa, va transformar-se en cartoixa. Algunes reformes importants, com la creació del claustre i la capella, han arribat fins als nostres dies. El castell va passar a anomenar-se cartoixa de Sant Jaume.

Detall del primer pis del claustre

L'any 1413 els monjos cartoixans es traslladen a Tiana, a Montalegre, i el castell-cartoixa passa a mans dels carmelitans. Després, el comprarà Jofre de Sentmenat i la seva família en serà senyora fins al segle XIX, quan l'antic castell no és més que una masia. La família Maurí, que l'adquireix l'any 1852, el cedeix a mitjan segle XX al municipi de Terrassa, i des d'aleshores és Museu de Terrassa.

Aspecte del castell a inicis del segle XX

Algunes llegendes, donades per vàlides en el seu temps, parlaven d'un suposat "Castell d'Ègara", per la seva ubicació propera a Sant Pere de Terrassa, on en època romana hi hagué el municipi flavi d'Ègara. Aquesta teoria, en qualsevol cas, no té actualment cap suport.

Marxem de pont!

Després d'una setmana parlant de ponts i aqüeductes, ara ens toca a nosaltres fer un descans. Fem festa fins el dilluns 12! No deixeu de seguir-nos! :)

El pont del diable de Sarroca de Bellera

El Pont del Diable de Sarroca de Bellera és un pont romànic situat a aquest municipi del Pallars Jussà. Antigament unia el monestir de Sant Genís de Bellera amb el poble de la Bastida de Bellera, tot salvant el barranc de Sant Genís, de notable profunditat a aquest lloc. El pont té el seu arrencament est en el terme de Senterada, dins de l'enclavament de Larén, i l'oest en el de Sarroca de Ballera, tots dos termes del Pallars Jussà.

Els experts situen l’origen del pont al segle XI, possiblement construït pels monjos de Sant Genís. Aquest s’alça 46,7 metres per damunt del fons del barranc i és d'un sol ull. Fa 2 metres d'amplada, 15’6 de llargària i la llum de l'arc únic és de 7 metres. L'ull està format per una gran arcada semicircular. Les dovelles que formen l'arc són grosses, ben treballades i escairades. Els carreus que formen la resta del pont són més petits i menys treballats, molt ben disposats en rengleres. Aquestes rengleres són més perfectes al costat meridional, i menys, amb espais reomplerts amb pedres que fan de falca, al septentrional. També al costat nord hi ha un tros de pont reconstruït, segurament en una època molt propera a la nostra.

                                              Vista del barranc

El seu ús no estava restringit  al monestir: era un pas freqüent per a carboners, ramaders, traginers i viatgers en general que volguessin arribar a Senterada des de les muntanyes del nord-est, per on discorrien els camins que unien els dos Pallars.

 

Com tots els pont del diable, té una llegenda que n'explica la construcció. Conten que una pastora de la Bastida de Bellera duia a pasturar el seu ramat a les muntanyes del Ban de Larén, al vessant meridional del qual es troba el monestir de Sant Genís. Per poder-hi dur el ramat, havia de fer una considerable volta. Un bon dia, pel camí se li va presentar un jove d'aspecte molt agradable, el quali li oferí de fer el pont si ella s'avenia a certes condicions, que els llibres obvien. La noia s'hi avingué, però posant ella també una condició: que de primer, el pont havia d'estar construït. El diable disfressat de noi galant va acceptar sense pensar-s'ho, i va posar mans a la feina. Quan a mitja nit duia la darrera pedra per al pont, arrencada del castell de Sarroca, un monjo del monestir va encertar a passar per aquell lloc. Sorprès de l'obra, de la rapidesa amb què s'havia fet i de la gosadia de la construcció en aquell lloc, es va persignar, convençut que allò era obra del diable. Dit i fet: hi hagué un terratrèmol, se sentí una forta pudor de sofre, i el diable fugí torrent avall, deixant el pont inacabat i deslliurant, així, la pastora de la Bastida dels seus compromisos, que haurien estat la perdició del seu cos i de la seva ànima.

El pont del diable de Cardona

Avui us parlarem d'un altre pont de llegenda. Si dilluns us varem parlar del pont del diable de la capital del Bagés, avui us parlarem d'un altre pont del diable situat també en aquesta comarca. Estem parlant de Cardona.

Vista general del pont del diable de Cardona

 Concretament el podem trobar a la banda nord de la vil·la, al pas del riu Cardener, la construcció d'aquest pont inacabat s'inicià en el decurs de la primera meitat del segle XIV. Els dos arcs medeixen 59,2 metres de llarg tenint la més gran 25,50 metres de diàmetre, 24,30 d'alçada i 1 de gruix, mentre que la menor mesura 15,80 metres de diàmetre, 21,50 d'alçada i 1 de gruix. La profunditat dels pilars és de 5 metres.

Vista des de baix del pont del diable de Cardona.

 

Segons diu la llegenda, la construcció del pont es deu a que molts traginers venien a aquest indret a honorar els sants i s'estaven de blasfemar. Fent d'aquesta manera que el dimoni s'ho mires amb mals ulls i per aconseguir allunyar els viatgers de la capella es construiria més avall un pont que faria el trajecte més curt i ràpid als traginers.

Una altre versió de la llegenda ens explica que tot formava part d'una juguesca entre Sant Joan i el Diable, per la qual en una sola nit competien haviam qui construia un pont estable abans que sortís el sol.