Santuari de Lluc

 El santuari de Lluc està situat al municipi de Lluc, al terme d'Escorca (Mallorca). La seva fundació data del segle XIII, quan els nous mallorquins volien crear un monestir similar al monestir de Montserrat de Barcelona a l'illa i dedicat a la verge Maria. El rei Jaume I d'Aragó va donar permís i molt possiblement, entre aquells primers pobladors del monestir, es trobassin templers. La capella de la Mare de Déu de Lluc es començà a embellir-se al segle XIV. En aquell mateix segle es començà a ornamentar el camí escarpat que conduïa al monestir, uns goigs de la Mare de Déu.

El 1456 el papa Calixt III ordenà la constitució de la Col·legiata amb 5 preveres encapçalat pel cavaller Tomàs i Tomàs. El 1531 el papa Climent VII aprovà els estatus del prior Gabriel Vaquer en la qual ja es nombra per primer cop com escola d'infants i la creació de un grup coral (Escolania) de nins petits que du el nom de Blavets. A aquesta nova escola, s'ensenyaria gramàtica i doctrina cristiana. Els blavets servirien en la missa amb els seus càntics. S'impartirà classes de música als sis primers alumnes.

                               Interior del santuari de Lluc

 
El 1586 l'edifici principal s'ampliaria per poder allotjar als peregrins, ja que és una època en la que comença a veure un gran increment de peregrinacions arreu de l'illa i principalment al monestir.

El 1891 un nou orde religiós s'instal·là al monestir, promogut pel bisbe Campins i fundat pel venerable pare Joaquim Rosselló: els Missioners dels Sagrats Cors (MMSSCC).

Amb el pas del temps una petita comunitat de germanes franciscanes també s'instal·laren dins el monestir. El bisbe Campins donà ordre per ampliar les instal·lacions del monestir davant les moltes peregrinacions a la basílica de Lluc. S'amplià i es crearen nous recintes per peregrins i es crearen uns monuments amb els Misteris. Es tornà a restaurar la basílica i el monestir així com a la verge de Lluc. Amb el pas del temps, inclòs s'ha crear un lloc per a jovers, per realitzar acampades, sobre tot a l'estiu. També es crearen unes habitacions o fonda per a peregrins, i es repartí parcel·les defora del conjunt, però dins el recinte per poder fer una botiga i alguns restaurants. Actualment també consta de farmàcia i ajuntament propi del municipi d'Escorca.

Convent de Santa Clara de Palma

La primera referència que hi ha del convent de Santa Clara de Palma data del segle XIII, en època del rei Jaume I. El 1256, el papa Alexandre IV va donar permís per la creació de un nou cenobi a la Ciutat de Mallorca, petició realitzada per la clarissa sor Caterina, abadessa del monestir de Santa Maria de Tarragona, que volia enviar un grup de monges a l'illa de Mallorca per fundar nou convent. Alexandre IV va enviar una carta als franciscans mallorquins, en la qual els encarregà que ajudéssin a les noves monges clarisses que s'havien d'instal·lar a la capital de Mallorca. El 13 de gener de 1260 s'instal·laren al centre de la capital, en un terreny cedit per la construcció del seu convent.

Hi ha notícies que al segle XIV es construí la sala capitular. La base de l'edifici va ser construïda sobre restes d'origen musulmà. Durant els segles posteriors el convent va ser reformat i ampliat. I com a testimoni de les ampliacions resten portals d'arc rodó, cegats, provinents de construccions civils, com la casa de la família Montsó. La sala capitular és del segle XVI, els corredors del claustre contenen sepulcres gòtics de les abadesses. L'actual església és la tercera de les construïdes en aquest convent. Les quatre capelles de l'esquerra són de planta rectangular amb coberta de volta, les de la dreta presenten plantes diverses amb coberta de canó.

 

Al lateral esquerre de la façana hi ha un campanar de planta quadrangular embegut en el mur, que en sobresurt amb tres cossos. El portal data de 1671 i és llinda. Els brancals adopten la forma d'estípits decorats amb motius vegetals, auriculars i carasses. L'entaulament té una cornisa rematada per un frontó trencat; al centre del frontó hi ha un medalló que conté un relleu que representa la imatge de santa Clara.

Al segle XVII se fan unes grans reformes, substituint la part gòtica per una de l'època post renaixentista i quasi barroca. L'any 1837 les monges franciscanes del convent de la Puríssima Concepció de l'Olivar varen passar al convent de Santa Clara.

Monestir de Sant Pere de Rodes

Vista general del monestir

En l'entrada d'avui us parlarem d'un dels monestirs romànics més importants de Catalunya. Ubicat a la localitat empordanesa del Port de la Selva, el monestir de Sant Pere de Rodes fou una abadia benedictina del antic comtat d'Empúries. El monestir encapçala l'estil autòcton de Catalunya que es caracteritza pel fet de ser la síntesi original d'una sèrie de corrents artístiques anteriors, com ara el carolingi, el pre-romànic i la pervivència de l'art romà.

L'orígen del monestir és desconegut, però es sospita que, de la mateixa manera que molts antics monestirs benedictins a partir de l'evolució del eremitisme cap al cenobisme. La primera documentació de l'existència del monestir data de l'any 876 en què és esmentat com una simple cel·la monàstica consagrada a Sant Pere. No és fins l'any 945 què és considerat un monestir benedictí independent, regit per un abat. Lligat al comtat d'Empúries. A partir del segle XVII fou saquejat n diverses ocasions per exèrcits francesos i bandolers i el 1793 fou abandonat per la comunitat benedictina, que es traslladà a Vila-sacra. El 1809 s'instal·là a Figueres, fins que els decrets d'exclaustració de 1835 la van dissoldre i la desamortització subsegüent liquidà els seus béns. En l'actualitat i des de 1993 està considerat com un bé cultural d'interés nacional.

vista d'una de les dues torres del monestir

 

El monestir i l'església tenien una funció religiosa i de recolliment per els membres de l'ordre benedictí i eren un punt de peregrinatge per aconseguir indulgències de concessió papal.

Monestir budista del Garraf

Quan ens parlen del budisme, el primer què ens ve al cap és el Tíbet i els seus temples budistes, però la realitat és què ben a prop de casa podem trobar un racó per contagiar-nos de l'espiritualitat del Déu Buda. Estem parlant de l'únic temple budista que tenim a Catalunya i que el trobarem al litoral català, concretament al Parc Natural del Garraf, al municipi d'Olivella. Perdut  enmig de la naturalesa, ja és tot un referent del budisme en l'àmbit internacional i constitueix un punt i apart per la calma i tranquil·litat dels monjos budistes que hi resideixen. En ell hi trobarem les condicions idònies per l'aprenentatge de la calma mental i del benastar què prové del autoconeixement.

Sakya Tashi Ling és el nom de la comunitat budista que resideix al monestir des del 1996 i que fou fundada l'any 1985 pel molt venerable Lama Jamyang Tashi Dorje Rinpoche. La comunitat aglutina monjos residents, col·laboradors i voluntaris què viuen i creixen en una mateixa direcció: el desenvolupament de valors positius que afavoreixin el major nombre d'éssers possibles. Atesa la vocació social del Monestir, des de sempre ha acollit el peregrí, el qual rep atenció i orientació personalitzada, sempre que així ho desitgi.

Així doncs, si sempre heu volgut anar a un temple budista i compartir un espai de reflexió i espiritualitat, ho podeu fer ben  a prop de casa. 

La catedral de Girona

Aspecte actual de la Catedral de Girona.

Avui us parlem d'un dels temples del romànic més importants de Catalunya. Ens estem referint a la Catedral de Girona. Segons la documentació existent els origens històrics de la Catedral es remunten a l'any 516. Durant l'ocupació musulmana entre els anys 715 i 785 la catedral va ser transformada en mesquita. El 785 els exèrcits de Carlemany van reconquerir Girona i acte seguit es va procedir a la purificació de la Catedral i a la renovació del culte.

Catedral de Girona per darrere

L'any 1010, Pere Roger, germà d'Ermessenda de Carcassona (esposa de Ramon Borrell, Comte de Barcelona) va ser nomenat bisbe de Girona i va constat el lamentable estat en que es trobava la Catedral aleshores. Gràcies als diners de Ramon Borrell i Ermessenda de Carcassona, el bisbe va poder restaurar el temple l'any 1038. La comtessa Ermessenda va destinar una deixa testamentària per el cobriment del dormitori de la canònica. A la Catedral hi podem trobar vestigis del romànic, com la torre de Carlemany, el claustre, la cadira episcopal o el tapís de la creació.

Tomba de la comtessa d'Ermessenda a l'interior del temple

Pel que fa l'arquitectura del temple un dels aspectes que més destaca es la seva façana principal. La façana es d'estil barroc en la qual hi podem trobar les escultures de les virtuts, de l'esperança, de la fe i la caritat. Aquestes escultures són obra de l'escultor i arquitecte Pere Costa i Cases. D'altra banda, us recomenem fer-ne una visita completa per tots els racons del temple ja que val realment la pena.

Com a curiositat, afegir que fa cosa de 5 anys un toterreny va malmetre les escales que donen acces a l'esglèsia i encara estan pendents de restauració.

Llegenda de la bruixa

La Bruixa de pedra és una gàrgola per desallotjar aigua. Està situada al costat de la torre de Carlemany i és l'única gàrgola amb figura humana. Segons la llegenda existia una dona que es dedicava a les arts de la bruixeria. Per demostrar el seu odi a la religió tenia el costum de llençar pedres contra el temple. Així, un dia, per obra divina, es convertí en pedra i la van col•locar a la catedral perquè de la seva boca no sortíssin més malediccions ni renecs, sinó aigua neta de pluja. Existeix una cançoneta popular que diu "Pedres tires, pedres tiraràs, de pedra et quedaràs..."

Bruixa de la llegenda.

Teatre romà de Pol·lèntia

           

El teatre romà d'Alcúdia o  de Pol·lèntia fou un monument construït a finals del segle I dC als afores de la ciutat romana de Pol·lèntia (l'actual Alcúdia, a Mallorca). El teatre conserva restes dels seus tres elements bàsics: les grades (cavea), l'orquestra semicircular (dedicada a acollir els espectadors de més alta categoria) i l'escenari (scaena). L'aforament era aproximadament d'uns 2.500 espectadors i el diàmetre d'aquest teatre d'uns 35 a 40 metres.

 

Presenta la particularitat d'aprofitar un petit turó com feien els grecs i no construir-se mitjançant la superposició de voltes de formigó com feien els arquitectes romans. Tal volta presentaria un velum per preservar el públic del sol o de la pluja, que es fermaria als extrems alts de la graderia.

 

 

                                 Recreació del teatre de Po·lèntia
 

Conserva sis files de les grades i part dels seients més propers a l'escenari (anoments proedria), que tenen planta semicircular. Al teatre romà de Pol·lèntia la zona destinada al públic consta de tres parts: La més propera a l'escenari era la prima cavea, més amunt hi havia la media cavea i a la part superior del teatre la part anomenada summa cavea. Els espectadors que tenien un càrrec públic o eren militars seien normalment a la prima cavea. Els alts magistrats i notables seien a l'orquestra, també conservada, una zona just davant de l'escenari, entre aquest i les grades, que als teatres grecs acollia el cor. En general, als teatres romans les diferents zones del públic corresponien a posicions socials diferents, més poderoses quant més a prop de l'escenari estassin.

El teatre grec d'Alcúdia conserva també l'escenari, que és de tipus rectangular i que, com les grades, aprofita la roca del turó en la seva construcció. Es trobava una mica més elevat que l'orquestra. Consta d'un proscenium amb cinc forats per encaixar pilars de fusta. A la part posterior, aquest escenari segurament va tenir un mur de fusta, tot i que a altres teatres aquest scaena frons anava ricament decorada amb marbres, columnes i estàtues.

El teatre romà d'Alcúdia va acollir representacions teatrals del segle I dC al segle III dC, moment en què aquest espai va perdre el seu valor i fou utilitzat com a necròpolis de Pol·lèntia. En aquesta època com a necròpolis s'hi van excavar tombes trapezoïdals tant a l'escenari com a les grades.

Monestir de Santa Maria de Valldonzella

Avui us parlarem d'un altre monestir cistercenc, es tracta del monestir de Santa Maria de Valldonzella. La seva història es força similar a la del monestir de Santa Maria de Valldaura ja que tots dos s'incorporen a l'Ordre del Císter. El monestir fou fundat inicialment a la Torre de Santa Margarida de Santa Creu d'Olordola en un lloc aïllat i boscós. Amb anterioritat al monestir sembla que hi havia hagut una comunitat femenina de donades amb una església dedicada a Santa Maria de Valldonzella, coneguda des del 1147. No fou fins el 4 de novembre de 1237 quan es constituí formalment una comunitat d'onze monjes cistercenques la qual era presidida per la priora Berenguera de Cervera.

Casa dedicada a Santa Maria de Valldonzella

 Les reformes originades en el Concili de Trento afecta molt la vida del monestir ja que va insistir en la clausura i va prohibir entrar-hi més novícies, fins que la prohibició fou atenuada per Roma el 1599 gràcies a l'intervenció de Felip II d'Aragó. Durant al setge a Barcelona a la guerra dels segadors el monestir fou destruit obligant a les monges a abandonar-lo i traslladar-se a l'interior de Barcelona, concretament al antic priorat de Natzaret. Durant la setmana tràgica aquest nou monestir fou cremat i obliga a les monges a traslladar-se a La Torre dels Pardals a La Sagrera. El 1911 es construï un nou monestir però el 1937, durant la guerra civil, va ser transformat en preventori antituberculós.  Un cop acabada la guerra, el monestir fou novament restaurat per retornar-lo al seu anterior ús.

Aspecte actual del monestir

 

L'edifici actual el podem trobar al carrer Císter 41, ubicat al barri de Sant Gervasi de Barcelona. La darrera restauració és obra de Bernardi Martorell i destaca pel seu estil modernista. L'esglèsia, molt imaginativa recorda l'estil gòtic.

Claustre del monestir

Sant Pere de les Puel·les

 A la plaça de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera de Barcelona, trobem el que queda de l'antic monestir de Sant Pere de les Puel·les, que actualment es redueix a l'església.

Es tracta d'un monestir fundat el segle X amb el patrocini dels comtes de Barcelona, frora de les muralles de la ciutat d'aleshores. Jaume I va fer ampliar les muralles, per la ronda de Sant Pere actual, i el monestir va quedar dins la ciutat.

El 1873, arran de els desamortitzacions, el monestir va ser enderrocat i només es va salvar l'església. Durant la Setmana Tràgica l'església va quedar molt malmesa i va ser reconstruïda. A la Guerra Civil va ser destruïda de nou i posteriorment reconstruïda.

Del monestir original se'n conserven alguns fragments repartits per la geografia catalana. És el cass dels arcs gòtics de l'antic claustre, que un particular va fer traslladar a Terrassa perdecorar el seu domicili i que actualment es troben a l'espai públic, al carrer de Sant Ignasi de la ciutat egarenca.A Sant Pere de Vilamajor, Martorell i al MNAC també hi trobem fragments originals.

El Monestir de La Real

El Monestir de la Real o Monestir de Santa Maria de la Real està situat al barri del Secar de la Real i a tres quilòmetres de les murades de la ciutat de Palma. Fou construït al poc temps de la conquesta dels catalans el 1229 amb l'aprovació del rei Jaume I d'Aragó. D'estil gòtic mediterrani, aquest monestir fou un dels llocs més estimats del beat Ramon Llull.

La zona ha estat sempre solcada per canals o fonts d'aigua (Font d'en Baster i Font de la Vila), això va esdevenir un dels motius més importants per la seva construcció, a més d'haver estat el lloc on les tropes del rei en Jaume s'establiren poc abans de començar la darrera batalla abans de prendre Mallorca als sarraïns.

Els primers habitants del monestir foren monjos de l'orde del Cister, molt vinculats a la família del rei en Jaume I. El monestir de la Real fou una fundació del monestir de Poblet a Tarragona.

El 13 de setembre de 1232 el rei Jaume I concedí a Nunó Sanç la facultat de construir un monestir a Mallorca i l'emplaçà a La Real (1239). Aquell mateix any, els monjos del Císter, procedents de Poblet, s'instal·laren a la possessió de Son Cabrer. L'any 1266 es traslladaren a l'actual monestir. El 6 de febrer de 2006 , el Consell Insular de Mallorca el declarà BIC (Bé d'Interés Cultural).