Un dels ponts històrics als quals dediquem aquesta setmana el trobem a Terrassa, sobre el torrent de Vallparadís. Antigament unia Terrassa amb el poble de Sant Pere de Terrassa i les esglésies de l'antiga Seu d'Ègara.
L'obra del pont de Sant Pere, com es coneix la construcció, va ser assignada l'any 1581 al mestre de cases Pere Pomers, i l'any 1609 va ser Ramon Suris qui va portar l'obra endavant. A l'època, la zona era totalment rural. La construcció del pont té com a origen la rivalitat entre els vilatans de Terrassa i la pagesia del terme, que va culminar amb la separació en dos municipalitats. Per això es va crear el nucli urbà de Sant Pere, absorbit per Terrassa el 1904, i va néixer la necessitat del pont.
Les obres del pont van començar el 1581, però amb un ritme lent i interromput. No es va acabar fins l'any 1625. El pont té tres arcs, el del mig de punt i els altres dos apuntats.
Els problemes constructius del pont van obligar diverses vegades durant la seva existència a prohibir el pas de carros i vehicles. Fins i tot l'any 1791 es va esfondrar un dels arcs, després reparat. Actualment el pont de Sant Pere s'alça sobre el parc de Vallparadís i és la porta d'accés a les esglésies romàniques de Sant Pere, antiga Seu d'Ègara.
Aquest blog pretén ser un recull d'indrets, edificis i monuments de la geografia catalana i l'illa de Mallorca. El vincle d'unió de tots aquests espais el trobem en que alguns no han rebut el reconeixement merescut, en d'altres hi ha part de la història que molta gent desconeix i d'altres senzillament no se'n parla.
dimecres, 30 de novembre del 2011
El pont de Sant Pere de Terrassa
dimarts, 29 de novembre del 2011
El Pont del Diable de Tarragona
L'Aqüeducte de les Ferreres (també anomenat Pont del Diable) és un aqüeducte romà construït entre els costats del barranc dels Arcs, al terme de Tarragona, que antigament duia aigua del riu Francolí a la ciutat de Tàrraco. És un dels aqüeductes més monumentals i ben conservats de l'època romana i el més important de Catalunya. La data exacta de la construcció de l'aqüeducte no es coneix, però sembla probable que s'hagués aixecat al segle I dC, en l'època de l'emperador August, coincidint amb el creixement de Tàrraco per la urbanització de la part alta de la ciutat.
L'aqüeducte va estar en funcionament fins a l'edat mitjana. Va ser restaurat al segle X —sota el regne del califa Abd al-Rahman III de Còrdova— i una altra vegada al segle XVIII. Durant el segle XIX i el segle XX es van dur a terme diversos treballs de conservació per aturar el deteriorament del monument.
El 1905 es va declarar Bé Cultural d'Interès Nacional i el 2000 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO com a part del Conjunt arqueològic de Tàrraco. Després de l'adquisició del terreny per l'Ajuntament de Tarragona, es va inaugurar l'any 2005 el «Parc Ecohistòric del Pont del Diable» per a protegir tant el monument com el seu entorn natural.
Detall dels arcs de l'aqüeducte
El pont té una llargada de 217 m i una alçada màxima de 27 m. Consta de dos nivells d'arcades sobreposades amb 11 arcs al nivell inferior i 25 arcs al nivell superior. Tota l'estructura del pont fou construïda en opus quadratum, blocs de pedra regulars tallats en forma de carreus lleugerament encoixinats i col·locats en sec, sense morter a les seves juntes. El canal que duia l'aigua, l'Specus fou construït en opus signinum, amb un morter impermeable a base de calç i ceràmica. La pedra per l'obra fou treta d'una pedrera situada en un turó pròxim al monument, conegut com coves de la Pedrera.
Vista de l'Specus, el canal que antigament transportava l'aigua
Hi ha diverses llegendes sobre el pont a Tarragona. Una de les més conegudes és la següent:
En temps de la dominació romana i davant la necessitat que patia Tarragona d'aigua, calgué construir un aqüeducte per tal d'unir dos turons separats per una profunda torrentera. La construcció anava endavant i quan ja estaven llestes les dues rengleres d'arcades, les fortes ventades i la fúria de les tempestes enderrocaren el pont. El mestre constructor en veure l'enderroc del pont va dir tot desesperat que tant sols el dimoni podia fer un pont de mil anys de durada. Feta aquesta afirmació se li presentà de sobte Satanàs i li digué que ell aixecaria un pont aquella mateixa nit amb pedra de la pedrera del Mèdol que seria de forta durada. Se li oferiren trenta bosses plenes de moneda d'or i d'argent. Més ell no volia diners. Deia que volia l'ànima del primer que begués l'aigua que passés pel pont del diable. I tracte és tracte. El pont va ésser construït i a l'endemà el dimoni esperava a l'altra banda del pont el compliment de la paraula donada. Mentrestant, el mestre i els seus operaris des de l'altra part del pont li ensenyaren un ase que va ésser el primer habitant que va beure d'aquella aigua.
dilluns, 28 de novembre del 2011
Setmana dels ponts a la memòria dels racons
Pont del diable de Martorell. |
Aquesta setmana a La memòria dels racons encetem un cicle en el que parlarem d'aquells ponts més emblemàtics de la geografia catalana. Durant l'època medieval es vàren construir la gran majoria d'aquests ponts, els quals amaguen una història apassionant i en alguns casos alimenten llegendes a través de les quals s'explica els orígens de la ciutat d'on són i de les persones que l'habiten.
La important influència del romànic a Catalunya la podem veure en els seus ponts, presentats com grans obres d'ingenieria que permetien als ciutadans accedir als pobles i viles del país. En qualsevol indret de la geografia catalana podem trobar aquesta interrelació entre la terra i els seus ponts. De ponts del diable, el deTarragona és el més conegut de Catalunya, però la veritat és què n'hi ha més de 80 en tota la seva geografia. Per començar el cicle, avui us parlarem d'un altre Pont del Diable, concretament el de Martorell.
Pont del Diable de Martorell
El Pont del Diable de Martorell és un pont d'origen romà i està situat entre Castellbisbal i Martorell. El pont formava part de la Via Augusta ja que pertanyia a l'Imperi d'August l'any 10 a C. El pont va ser destruït pel riu que es va endur la pila central i posteriorment va ser reconstruit l'any 1143. Des d'aleshores hi han hagut diverses restauracions. L'última, data del 1963 quan es va restaurar l'arc central que fou destruït en l'atac del exèrcit republicà durant la guerra civil.
Vista de la passarel·la del pont |
divendres, 25 de novembre del 2011
Les Columnes de la UAB
Vista general de les Columnes
Tenen només dotze anys però ja s'han convertit en un símbol. Són les conegudes Columnes de la UAB, d'Andreu Alfaro. L'escultor valencià va dissenyar aquestes quatre columnes de granit que, girant cap al cel, s'alcen entre 25 i 40 metres i cada dia són vistes pels milers de conductors que passen per l'AP-7.
La construcció de l'obra d'Alfaro
La inauguració de monument va tenir lloc el 10 de setembre de 1999 i va comptar amb la presència de l'aleshores president de la Generalitat Jordi Pujol. Les columnes, que recorden les que Puig i Cadafalch va fer construir a Montjuïc, volen representar la unió entre la comunitat universitària catalana i la relació inseparable entre natura, ciència, art i identitat.
Al llarg dels dotze anys de vida, les Columnes de la UAB han estat símbol no només del campus de la Universitat Autònoma de Barcelona, sinó també de moltes protestes i reivindicacions estudiantils, entre les quals destaca la lluita anti-Bolonya.
Etiquetas:
Andreu Alfaro,
monuments,
UAB
dijous, 24 de novembre del 2011
L'Església dels Dolors de Manacor
L’Església Parroquial de Nostra Senyora dels Dolors és un temple neogòtic situat al centre de la ciutat de Manacor. Té una planta de creu llatina i una agosarada cúpula central que està dedicada a la Santíssima Trinitat. La seva construcció s’inicià al voltant del 1890 i encara resta inacabada la façana principal del Portal Major.
La Torre del campanar fa 75 metres d'alçada i ha estat restaurada entre els anys 1997 i 2000. És el campanar més alt de Mallorca i la seva silueta s’ha convertit amb un símbol de la Ciutat de Manacor.
Campanar dels Dolors
La construcció d’aquest temple fou possible gràcies a la incansable empenta del Rector D. Rafel Ignasi Rubí Pocoví durant 45 anys (1887-1932), que està enterrat dins l'església, just davall la cúpula. Els plànols els dibuixaren els arquitectes D. Josep Barceló Rugaldier i D. Gaspar Bennàsser. El mestre d’obres, Miquel Fons i l’escolà major, Antoni Pocoví, portaren la màxima responsabilitat de les obres.
Interior de l'església
Campanar dels Dolors
La construcció d’aquest temple fou possible gràcies a la incansable empenta del Rector D. Rafel Ignasi Rubí Pocoví durant 45 anys (1887-1932), que està enterrat dins l'església, just davall la cúpula. Els plànols els dibuixaren els arquitectes D. Josep Barceló Rugaldier i D. Gaspar Bennàsser. El mestre d’obres, Miquel Fons i l’escolà major, Antoni Pocoví, portaren la màxima responsabilitat de les obres.
Interior de l'església
En el mateix indret hi va haver una església gòtica, iniciada al voltant de l’any 1300, sota el regnat de Jaume II de Mallorca. Fou acabada a finals del s. XVI amb una torre-campanar quadrada, segons el model de les típiques esglésies de Mallorca. Aquest primitiu temple va ocupar el lloc d’una antiga mesquita musulmana anterior i de la primera Casa Rectoral en el segle XIII.
El temple està dedicat a Ntra. Sra. dels Dolors. La seva imatge es venera en el centre del Retaule Major, obra de l’escultor Miquel Vadell (1935), títol molt en consonància amb la tradicional devoció de que ha estat objecte per part dels creients la imatge del Sant Crist de Manacor, que ocupa la part del creuer de la banda de l’Evangeli.
dimecres, 23 de novembre del 2011
Homenatge a les dones del 36, 70 anys després
Dones milicianes del 36 |
Els carrers i places són plens d'homenatges a polítics, escriptors, intel·lectuals que vàren tenir un paper rellavant en la història però en la majoria de casos tots ells són homes deixant a un segon pla les dones. El paper de la dona durant la guerra civil ha estat durant anys silenciat, obviant el seu valor històric i no ha estat fins fa molt poc temps que sel's hi ha dedicat un espai. Estem parlant de la Plaça de les dones del 36.
Plaça de les dones del 36 |
El nom de la plaça va ser proposat pel Consell de Dones de Gràcia després de que l'associació Les dones del 36 donés a conèixer el paper de la dona a la Guerra Civil. La concessió del nom es va aprovar al plenari del districte l'any 2006. Tres anys més tard la plaça va ser inaugurada, recuperant d'aquesta manera la memòria de les dones que van viure la construcció d'una societat més lliure durant la construcció de la II República, la mobilització durant la guerra civil i la repressió franquista.
Algunes de les protagonistes el dia de l'inauguració |
La plaça ha acollit actes de recuperació de la memòria històrica de la dona , així com la projecció del primer pel·lícula de la Mostra Internacional de Films de la Dona. Recentment ha esta un dels escenaris de les festes del barri barceloni de Gràcia. Si us hi voleu acostar la trobareu entre els carrers Torrent de l'Olla i Santa Àgata.
dimarts, 22 de novembre del 2011
L'Arc de Berà, més de 2000 anys a la carretera
Cara nord de l'Arc de Berà
Cara sud de l'Arc de Berà
L'anàlisi tipològica i epigràfica demostra que fou bastit al final del s I aC per ordre testamentària d'un ciutadà anomenat Luci Licini Sura, que molt probablement el dedicà a l'emperador August. Es diu que hi havia una estàtua de l'emperador a sobre de l'arc, que no ha arribat als nostres dies. El nom de Berà, igual que el del municipi, es deu a un comte i no té cap relació amb l'època romana.
Dibuix de l'Arc de Berà a la primera meitat del segle XIX
El perfecte estat amb el qual coneixem avui l'Arc de Berà es deu a diverses restauracions, la primera documentada de les quals data del 1788. Durant la Guerra Civil va patir importants atacs que gairebé l'enderroquen. L'última gran intervenció va ser entre els anys 1994 i 1998, amb l'objectiu de donar-li l'aspecte original.
Aspecte de l'Arc de Berà abans de la darrera restauració
Etiquetas:
Antiga Roma,
Arc de Berà,
El Vendrell,
Roda de Barà,
Tarragona
dilluns, 21 de novembre del 2011
La Catedral de Palma
La Catedral de Palma, més coneguda a l'illa de Mallorca com La Seu, és el principal edifici religiós de la ciutat de Palma, seu episcopal de la diòcesi de Mallorca. És d'estil gòtic català, fou construïda entre els segles XIII i XVI i és famosa per la seva rosassa i pel gran espai interior comparat amb la mola exterior. El seu tret principal, però, és la seva situació, a l'acròpoli de la ciutat romana de Palma, davant la mar, amb la muralla als peus i entre el castell de l'Almudaina i el palau episcopal. L'any 1931 la seu fou declarada monument historicoartístic.
En la localització dalt d'un cingle, en els contraforts paral·lelepipèdics amb boterells i en la proporció entre l'alçada de la nau principal i les laterals s'hi assembla la seu de Manresa. La grandària de l'espai interior és semblant a la de Santa Maria del Mar i procedeix de la reforma introduïda després de la reincorporació del Regne de Mallorca a la Corona d'Aragó. Les semblances amb aquests dos edificis han de venir d'un arquitecte comú: Berenguer de Montagut. El conjunt fa 120 m de llargària, 40 m d'amplària i 43,95 m d'alçària, i té una superfície de 6.600 m².
Rosassa de La Seu
La rosassa de damunt l'absis principal es troba a 30 m d'alçària, fou construïda el 1370 i tancada amb vitralls el 1599. Té un diàmetre de 13,3 m, per la qual cosa és gairebé tan ampla com la nau central i arriba fins a la volta, i amb 97,5 m² és la rosassa gòtica més grossa del món (juntament amb la de la catedral d'Estrasburg, que té un diàmetre de més de 15 metres). Els nervis principals del trepat dibuixen una estrella de David, mentre que les rosasses dels absis laterals tenen un trepat d'estil flamíger.
divendres, 18 de novembre del 2011
Can Fabra, un exemple de lluita veïnal
Al barri de Sant Andreu de Barcelona hi podem trobar un dels recintes fabrils més emblemàtics de la ciutat, la Fabra i Coats. Els seus orígens es remunten a l'any 1839 quan un poderós industrial, Ferran Puig i Gibert, va crear una fàbrica de filatures anomenada El vapor del Fil. La Coats rapidament s'establiria com una de les fàbriques tèxtils més importants de la industrialització catalana i amb el temps s'acabaria imposant també a Europa amb el nom de Filatures Fabra.
Fabra i Coats l'any 1915 |
La fàbrica va rebre el nom popular de Can Mamella per la quantitat de llocs de treball que va arribar oferir, fins a 1500 l'any 1915. La fi de Can Fabra va arribar l'any 1970 amb nombrosos acomiadaments de treballadors i el posterior tancament. Un any més tard es fundaria l'Associació de Veïns de Sant Andreu del Palomar que des d'aleshores ha lluitat per transformar Can Fabra en una fàbrica d'equipaments. Aquesta transformació es va iniciar el 2005 quan l'Ajuntament de Barcelona va adquirir els terrenys per 50 milions d'euros. De tots els equipaments programats, de moment s'ha construit una escola bressol.
Fabra i Coats en l'actualitat |
Avui, 40 anys després l'AVV de Sant Andreu commemora tots aquests anys de lluita i reivindicacions com el Parc de la Pegaso, Can Guardiola i les Casernes amb una exposició que repassa la seva història a través dels cartells. El lloc triat per fer aquesta exposició és la mateixa Fabra i Coats.
Cartell del 40 aniversari de l'AVV de Sant Andreu del Palomar |
El monument a Alfons Sala a Terrassa
Un dels personatges polítics més influents a la Catalunya del primer terç del segle XX va ser Alfons Sala i Argemí, conservador i monàrquic. Home de dretes i industrial, va ser durant molts anys cacic a Terrassa i va col·laborar amb les dictadures de Primo de Rivera i Franco.
Amb Primo de Rivera, Alfons Sala va ser president de la Mancomunitat de Catalunya, el darrer després de Puig i Cadafalch i col·locat a dit per a liquidar la institució. En aquell època va rebre el títol de Comte d'Ègara.
Sota el franquisme, Alfons Sala va ser homenatjat poc després de la seva mort. A la plaça Vella de Terrassa, aleshores plaza de España, va ser inaugurat un monument obra de Frederic Marés, l'any 1950. El monument consta d'un pedestal flanquejat per dos plafons al·lusius al tèxtil i a la maternitat, i al damunt hi ha una alegoria que representa la ciutat de Terrassa.
Actualment el monument es troba al Passeig del Comte d'Ègara. Diverses ocasions el monument a Alfons Sala ha estat víctima d'atacs i les JERC demanen sovint que sigui retirat i el nom del Passeig del Comte d'Ègara canviat, ja que consideren que fan referència a un franquista.
Amb Primo de Rivera, Alfons Sala va ser president de la Mancomunitat de Catalunya, el darrer després de Puig i Cadafalch i col·locat a dit per a liquidar la institució. En aquell època va rebre el títol de Comte d'Ègara.
Sota el franquisme, Alfons Sala va ser homenatjat poc després de la seva mort. A la plaça Vella de Terrassa, aleshores plaza de España, va ser inaugurat un monument obra de Frederic Marés, l'any 1950. El monument consta d'un pedestal flanquejat per dos plafons al·lusius al tèxtil i a la maternitat, i al damunt hi ha una alegoria que representa la ciutat de Terrassa.
Actualment el monument es troba al Passeig del Comte d'Ègara. Diverses ocasions el monument a Alfons Sala ha estat víctima d'atacs i les JERC demanen sovint que sigui retirat i el nom del Passeig del Comte d'Ègara canviat, ja que consideren que fan referència a un franquista.
Etiquetas:
Alfons Sala,
monument,
Terrassa
dimecres, 16 de novembre del 2011
Ses Paisses
El Poblat Talaiòtic de Ses Paisses es troba al terme municipal d'Artà, al llevant de l'illa de Mallorca. Aquest poblat constitueix el conjunt arqueològic més important i característic del terme municipal d'Artà i de tota la contrada oriental de l'illa de Mallorca. De fàcil accés i a menys d'un quilòmetre del nucli urbà, en direcció sud-est, el Poblat Talaiòtic de Ses Païsses s'emplaça sobre un petit pujol, al bell mig d'un bosc d'alzines, a la part alta d'un torrent i a poca distància d'una font. Aquesta és una localització característica dels poblats talaiòtics: petites elevacions dominant les planes del voltant i amb una font d'aigua a prop.
Domina una àmplia zona: a l'est s'hi trobava Sos Sastres, a 4 quilòmetres (destruït recentment per a construir-hi a sobre); al nord i nord-est, a una distància de 2,5 quilòmetres, s'hi localitzaven els poblats de menor mida de sa Badeia i Son Sureda Vell; i al sud-oest, a menys de 5 quilòmetres, s'hi localitzava el poblat de Sauma Vell.
dilluns, 14 de novembre del 2011
La plaça del diamant i el seu refugi antiaeri
Plaça del Diamant del barri de Gràcia. Barcelona |
La plaça del diamant es coneguda arreu del món per ser una de les novel·les més destacades de la literatura catalana de postguerra.La novel·la narra la història de Natàlia, una noia ingènua que com moltes dones de la seva època es veu obligada a acceptar les decisions que el seu marit li imposa fins el punt d'haver-se de canviar el nom pel de Colometa.La seva actitud canvia quan esclata la guerra civil espanyola. Aleshores acabarà amb la seva resignació i es rebel·larà contra totes aquelles coses que considera injustes convertint-se en la senyora Natàlia. En definitiva, Mercé Rodoreda reivindica el paper de la dona en l'època en que ella va crèixer i ens fa una crònica molt fidel de la Barcelona de postguerra i de com va marcar aquest període històric la vida dels seus habitants. En honor a Rodoreda i la seva cèl·lebre novel·la hi ha un monument a la mateixa plaça de la Colometa intentant agafar un colom. El monument està fet de bronze i la figura femenina i els coloms són de tamany real amb la idea de que es confonguin amb els reals.
Monument de la Colometa a La plaça del diamant |
Curiosament, Mercè Rodoreda no era gracienca ni va desevolupar la seva vida en aquest barri. i sobta si més no que la gent només conegui aquesta plaça per les seves referències literàrias. I és què el que molta gent no sap es que sota d'aquesta plaça s'hi va construir un dels refugis antiaeris construïts a Barcelona com a mesura de seguretat dels ciutadans en front els bombardejos. Com ja vam explicar en l'entrada del refugi 307, aquesta mena de construccions van servir per minimitzar les víctimes d'una gran tragedia humana i va possiblitar que molts veïns de Gràcia sobrevisquessin. El refugi de la Plaça del Diamant va ser un dels refugis més grans que es van construir i és un dels que té un millor estat de conservació.
El refugi va ser redescobert l'any 1992 i posteriorment es posaria en marxa la reforma del espai perquè es pogués visitar. Entre les accions que s'han fet al refugi cal destacar la recuperació d'un segon accés i la renovació del enllumenat.
Estat actual del refugi de la Plaça del Diamant |
divendres, 11 de novembre del 2011
Monument als terrassencs morts el 22 de juliol de 1872
El 22 de juliol de 1872 un grup de carlins va envair Terrassa en tren. Van arribar a l'estació del Nord i van baixar fins a l'Ajuntament, al Raval de Montserrat, amb la intenció de cobrar un impost revolucionari. El poble de Terrassa, majoritàriament liberal, va agafar les armes per combatre els carlins.
Fruit del combat van morir diversos carlins i dos terrassencs que defensaven la ciutat liberal. Es tractava de Josep Jover, mort a l'acte, i Valentí Alagorda, que resultà ferit i morí setmanes més tard.
En reconeixement a aquests dos ciutadans caiguts, l'Ajuntament de Terrassa va proposar la creació d'un monument. Tot i que la primera proposta va ser de l'any 1882, la primera pedra no es va col·locar fins el 1903, al Cementiri. La inauguració va tenir lloc el 1912. L'autor és l'arquitecte Melcior Vinyals. Actualment és un dels pocs vestigis que queden emplaçats en el parc del Cementiri Vell de Terrassa.
Fruit del combat van morir diversos carlins i dos terrassencs que defensaven la ciutat liberal. Es tractava de Josep Jover, mort a l'acte, i Valentí Alagorda, que resultà ferit i morí setmanes més tard.
En reconeixement a aquests dos ciutadans caiguts, l'Ajuntament de Terrassa va proposar la creació d'un monument. Tot i que la primera proposta va ser de l'any 1882, la primera pedra no es va col·locar fins el 1903, al Cementiri. La inauguració va tenir lloc el 1912. L'autor és l'arquitecte Melcior Vinyals. Actualment és un dels pocs vestigis que queden emplaçats en el parc del Cementiri Vell de Terrassa.
dijous, 10 de novembre del 2011
La Font de Canaletes
La font de Canaletes és un dels llocs més significatius de Barcelona, situada al Raval de Ponent, a la part alta de les Rambles, a Ciutat Vella. La font és de ferro, feta el segle XIX i té quatre brolladors. Està coronada per un fanal de quatre llums i en un angle de la font hi ha una petita font per als gossos.
Aquesta font va ser inaugurada al segle XIX i és la més visitada de la ciutat. Hi ha una llegenda que engresca a molts visitants a beure aigua, i es que és dit que «qui beu de canaletes, torna a la ciutat», de manera que tothom que els hi agradi la ciutat o tinguin motius per tornar-hi s'apropen per beure-hi com si fos una superstició.
Canaletes també és famosa per ser el lloc on es reuneix l'afició «culer» per celebrar els èxits del Futbol Club Barcelona. El motiu de què sigui la font de Canaletes el lloc, ve de què als anys 30, per conéixer els resultats dels equips catalans, els aficionats al futbol anaven a la redacció del diari La Rambla per llegir els resultats que estaven en una pissarra davant de la font.
Aquesta font va ser inaugurada al segle XIX i és la més visitada de la ciutat. Hi ha una llegenda que engresca a molts visitants a beure aigua, i es que és dit que «qui beu de canaletes, torna a la ciutat», de manera que tothom que els hi agradi la ciutat o tinguin motius per tornar-hi s'apropen per beure-hi com si fos una superstició.
Canaletes també és famosa per ser el lloc on es reuneix l'afició «culer» per celebrar els èxits del Futbol Club Barcelona. El motiu de què sigui la font de Canaletes el lloc, ve de què als anys 30, per conéixer els resultats dels equips catalans, els aficionats al futbol anaven a la redacció del diari La Rambla per llegir els resultats que estaven en una pissarra davant de la font.
Aficionats del barça celebrant una victòria a Canaletes
La font dóna nom a la part més alta de la Rambla, tocant a la Plaça Catalunya, que es coneix com la Rambla de Canaletes. El nom precisament li prové d'una font que existia en el segle XVI en aquella zona, on l'aigua baixava per unes canaletes que anaven a donar a un abeurador.
Quan es van enderrocar les muralles de Barcelona, s'hi va instal·lar una nova font l'aigua de la qual provenia de la Mina de Montcada. La font actual data del segle XIX.
Quan es van enderrocar les muralles de Barcelona, s'hi va instal·lar una nova font l'aigua de la qual provenia de la Mina de Montcada. La font actual data del segle XIX.
dimecres, 9 de novembre del 2011
El refugi 307
Una dona amb la seva filla contemplant el cel
Estat actual del refugi 307 de Barcelona |
El refugi 307 va ser una iniciativa veinal que es va mobilitzar per construir-lo i el podem trobar al número 169 del carrer Nou de la Rambla. Fins a 400 metres de tunel es van arribar a excavar. Estava tot perfectament planificat perquè fos efectiu, tant pel que fa a les portes d'accés com per l'inclusió d'una sèrie de mesures de seguretat per evitar que la metralla entrés dins del refugi. Aquest refugi va restar durant anys oblidat i no va ser fins el 1995 que es va iniciar el seu procés de recuperació. A partir d'aleshores la ciutat va prendre consciència de l'importància històrica d'aquest racó, la llàstima és que han hagut de passar quasi seixanta anys perquè això passés.
El Palau Consular de Perpinyà i el reconeixement espanyol de la Generalitat i Tarradellas
Durant la transició democràtica espanyola, Catalunya va recuperar l'Autonomia que havia perdut amb el franquisme. El reconeixement per part de l'Estat Espanyol de la Generalitat de Catalunya, presidida a l'exil·li per Josep Tarradellas, va ser un dels primers passos per tornar al poble català les seves llibertats. Sovint recordem el reconeixement de la Generalitat amb les paraules de Tarradellas: "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!". Però pocs coneixen quan es va reconèixer formalment la Generalitat per part de l'Espanya de la transició.
Va ser al Palau Consular de Perpinyà, a la Catalunya Nord, on Sánchez Teran, delegat del govern espanyol, proclamava el restabliment de les llibertats catalanes i el reconeixement de la Generalitat de Catalunya i del seu president, el Molt Honorable Josep Tarradellas. Era el 28 de setembre de 1977, pocs dies després de la multitudinària manifestació de l'Onze de Setembre.
Aquests fets ens els recorda la placa de marbre situada al passadís de la primera planta de l'edifici. Un racó amagat més enllà de les fronteres espanyoles que cal tenir en la memòria quan parlem de la història de Catalunya.
Va ser al Palau Consular de Perpinyà, a la Catalunya Nord, on Sánchez Teran, delegat del govern espanyol, proclamava el restabliment de les llibertats catalanes i el reconeixement de la Generalitat de Catalunya i del seu president, el Molt Honorable Josep Tarradellas. Era el 28 de setembre de 1977, pocs dies després de la multitudinària manifestació de l'Onze de Setembre.
Etiquetas:
Catalunya,
Catalunya Nord,
Generalitat de Catalunya,
Josep Tarradellas,
Palau Consular,
Perpinyà
dilluns, 7 de novembre del 2011
El Talaiot de s'Illot
Un talaiot és un monument prehistòric, consistent en grans apilaments de pedres, de 3 a 6 metres d'alçada. Se'n troben amb certa freqüència a les illes de Mallorca i Menorca. La seva construcció va començar en la prehistòria i pràcticament només es coneix de la seva construcció a les Balears.
Hi ha diferents tipus de construccions: les de planta circular i les de planta quadrada. La primera és pràcticament exclusiva de les dues illes grans de l'arxipèlag, mentre que la segona només de Mallorca. A Menorca també existeixen els cèrcols o cases talaiòtiques. En ambdues illes es poden trobar algunes restes de murades, poblats i centres rituals o de cerimònies. També són conegudes d'aquesta època a l'arxipèlag la construcció de navetes i taules (principalment a Menorca) i de necròpolis.
El poblat de s’Illot és un dels jaciments més importants de la cultura talaiòtica i posttalaiòtica (850-123 AC), tant per la seva varietat monumental, com per la seva complexa i dilatada evolució històrica. Està format per diferents conjunts en els quals es localitzen edificis comunals al voltant dels quals s’hi construïren les cases on vivia la comunitat. Conserva un extens tram de muralla que, originalment, devia envoltar la totalitat del poblat.
divendres, 4 de novembre del 2011
El Born i el seu passat
Estat de les excavacions arqueològiques del Born |
Aspecte del mercat del Born el 1915. |
El barri de la Ribera va ser destruït per poder construir la fortalesa de la Ciutadella on actualment hi ha el parc. Aquesta fortalesa fou construida per Felip V després de la victoria en el setge amb la intenció de reprimir els barcelonins que restaven defensant la ciutat. Gràcies ha aquest magnific estat de conservació avui ens podem fer una idea de quina era la xarxa de carrers, com eren les cases de les persones que hi vivien i en definitiva entendre una mica millor com eren les relacions i les condicions de vida de l'època. Si ens acostem al mercat del Born en podem visitar el museu que hi ha sobre aquestes restes arqueològiques. A continuació us adjuntem un video d'un documental que va fer TVC anomenat El born, un vincle amb el passat on recrean el born del segle XVIII.
L'estació de Plaça Catalunya
Cada dia passen per ella milers de persones. L'estació de la plaça de Catalunya de Barcelona és un dels punts neuràlgics de la capital catalana. Actualment, la plaça és un dels llocs més concorreguts de la ciutat, i per sota hi circulen trens i metros de diferents línies a un ritme frenètic.
Fa molts anys que el tren va arribar a la plaça de Catalunya. Concretament, l'any 1863, quan es va inaugurar el ferrocarril entre Barcelona i Sarrià. Aleshores eren dos municipis separats, i Barcelona encara conservava les muralles: l'estació, on ara és la plaça, quedava a fora. L'any 1929 es va inaugurar la nova estació soterrada dels Ferrocarrils de Catalunya, la prolongació de la línia de Sarrià fins a Terrassa. Anys enrere, el 1924, havia arribat a plaça Catalunya el metro.
Actualment, gens té a veure l'estació de la plaça de Catalunya amb la que hi hagué al segle XIX. Bé, com tota la ciutat de Barcelona...
Aspecte actual del vestíbul de l'estació soterrada
Fa molts anys que el tren va arribar a la plaça de Catalunya. Concretament, l'any 1863, quan es va inaugurar el ferrocarril entre Barcelona i Sarrià. Aleshores eren dos municipis separats, i Barcelona encara conservava les muralles: l'estació, on ara és la plaça, quedava a fora. L'any 1929 es va inaugurar la nova estació soterrada dels Ferrocarrils de Catalunya, la prolongació de la línia de Sarrià fins a Terrassa. Anys enrere, el 1924, havia arribat a plaça Catalunya el metro.
L'estació de la línia de Sarrià de plaça de Catalunya l'any 1865
Etiquetas:
Barcelona,
estació,
Ferrocarrils,
metro,
plaça de Catalunya,
Sarrià,
Terrassa,
tren
dimecres, 2 de novembre del 2011
La Catedral de Barcelona
La Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia és la catedral gòtica de Barcelona, seu de l'arquebisbat de Barcelona i que està situada al barri gòtic de la ciutat. Es va construir durant els segles XIII al XV, al mateix lloc on hi havia hagut una catedral romànica, i encara abans una de paleocristiana. La façana d'estil neogòtic, no obstant això, és molt més moderna (segle XIX). L'edifici és Bé d'Interès Cultural i, des del 2 de novembre de 1929, Monument Històric Artístic Nacional.
La catedral està dedicada a la Santa Creu, la seva advocació principal, i a Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, una jove verge que, d'acord amb la tradició cristiana, va sofrir el martiri durant l'època romana. La dedicació del temple a la Santa Creu, molt poc habitual, és una de les més antigues del món cristià i probablement es remunta a mitjan segle VII.[1] La dedicació a Santa Eulàlia es coneix des del 877, quan el bisbe Frodoí va localitzar les restes de la santa i les va traslladar solemnement a la catedral.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)